Criteris i metodologia d’elaboració dels semàfors

L’Agenda pel Dret a la Ciutat és una iniciativa de l’Observatori DESC, amb el suport de la xarxa internacional Global Platform for the Right to the City, per construir uns instruments, replicables en altres països i contextos electoral, d’incidència política al servei dels moviments socials transformadors. En concret, l’Agenda consta de dos instruments:

  1. Banc de propostes d’entitats i moviment socials: és un gran banc de propostes extretes dels decàlegs i manifestos fets per entitats i moviments socials de Catalunya, sense que necessàriament aquests participin en absolut de l’Agenda.

  2. Taula de Semàfors per Avaluar Programes Electorals, en base a 15 mesures seleccionades. L’objectiu és que les propostes dels moviments socials incideixin en el debat polític i electoral. Per importància política i com a mostra la primera taula a fer-se pública és la de Barcelona. Tanmateix cal posar de relleu que es tracta d’un mètode i una plantilla a l’abast del teixit social organitzat de cada municipi per replicar la mateixa taula al seu àmbit local.

Criteris de selecció de les mesures

  1. Replicabilitat a altres municipis. Dins la mesura del possible, atès que la taula vol ser un instrument replicable a la resta de municipis, han de ser mesures pertinents en una majoria de municipis de Catalunya o l’Estat. Per aquest a raó hem deixat tres preguntes en blanc perquè cada municipi pugui formular tres preguntes específiques. Tot i això, atesa la disparitat de tamanys i geografies dels municipis catalans, que poden ser de 50 habitants com de 300.000 habitants, no totes les mesures valen per tots els municipis.

  2. Concreció, per poder puntuar amb tres colors. Les taules de semàfors com aquesta tenen la virtut de simplificar molt la lectura de programes electorals en base a unes propostes determinades, i fins i tot d’informar el vot de qui se sent interpel·lat per aquestes propostes triades. Però el que és una virtut, la simplificació, és també la principal crítica que se li ha de fer:  en la immensa majoria de problemàtiques socials i polítiques d’intervenció en aquestes problemàtiques no existeix una única mesura, ni una única aplicació de les mesures. La intervenció pública quasi sempre s’aborda des de desenes o centenars de processos, decisions i intervencions els resultats dels quals s’analitzen amb e temps i en base a resultats i altres paràmetres. La taula de semàfors tria algunes mesures proposades per les entitats, en reformula d’altres, per tal de disposar de 15 mesures concretes i buscar si s’esmenten, s’esmenten a mitges o no s’esmenten en els programes electorals. Això no significa que siguin aquestes mesures les millors, les úniques o les fórmules insubstituïbles per abordar un conflicte complex. Però tampoc s’hi val deixar-se aplacar per la extrema complexitat de cada tema i el seu abordatge institucional ple de normes, programes, mesures transversals, serveis, historials, experiències. Des de fora de la institució i com a societat civil, les organitzacions socials i els moviments, com tothom, tenen dret a assenyalar conflicte amb un dit i pressionar de múltiples formes, també llençant directament la pròpia proposta de solució. El contrari seria una escissió tecnòcrata entre professionals i usuaris inadmissible en tot procés democràtic.

  3. Diversitat d’àmbits temàtics: és impossible recollir tots els col·lectius socials, tots els àmbits de la vida pública i totes les problemàtiques en tan sols 15 mesures. No ho hem pretès tampoc des de bon principi. Tanmateix hem procurat identificar uns eixos predominants en el debat socials i dins d’aquests eixos hem intentat que com a mínim hi figurés una de les quinze preguntes. Més o menys, aquests són els eixos dels quals hem partit:

    • FEMINISME

    • ECONOMIA I HISENDA

    • MEDI AMBIENT

    • MOBILITAT / TRANSPORT

    • DRET A L’HABITATGE / URBANISME

    • DEMOCRÀCIA, PARTICIPACIÓ I TRANSPARÈNCIA

    • RACISME, DISCRIMINACIÓ, DRETS CIVILS I POLÍTICS

    • TURISME / ESPAI PÚBLIC / MUNICIPIS HABITABLES

  4. Preferències expressades per les entitats que hi han participat. La confecció de l’Agenda, insistim, no és un procés col·lectiu, en xarxa, ni consensuat en sentit estricte. És una iniciativa d’una entitat que obre des del primer dia un espai de reunió, i uns canals i grups de comunicació, per demanar opinió, escoltar esmenes i socialitzar el procés. Unes a la distància i d’altres físicament, fins a una qui9nzena d’entitats o plataformes ens han fet arribar consideracions o preferències, principalment pel que fa la selecció i formulació de mesures per a la Taula de Semàfors. Des de l’Agenda hem procurat també, com a criteri general, que les peticions que  feien les entitats participants fossin ateses en la mesura que es complissin la resta de criteris. Això vol dir també descartant bona part de les peticions que ens han fet arribar, però buscant l’encaix de les que millor complementaven la resta de mesures en el marc d’una taula com aquesta.

Criteri de selecció dels programes/partits per a l’avaluació

Sota una perspectiva general d’establir criteris de selecció senzills, de sentit comú i alhora rigorosos, per a la Taula de Semàfors de Barcelona –l’única acabada fins el moment- hem seleccionat lògicament els programes de les 7 candidatures amb representació actual al consistori i una que no ho està. No és doncs la representació institucional en elpresent mandat l’únic criteri emprat, sinó una combinació de criteris:

  1. Tots els partits que han tingut representació i es tornen a presentar són analitzats, independentment de la seva expectativa de vot.

  2. Si hi ha candidatures que, amb més o menys suport mediàtic, estan participant activament del període de campanya, i disposen d’un mínim programa de mesures polítiques, les inclourem també a l’anàlisi de la Taula.

  3. Si les representacions institucionals en el present mandat s’han dividit i es presenten diverses candidatures separades pel que abans era una sola marca, s’apliquen els dos primers criteris.

  4. En general, el criteri és de no excloure cap candidatura de l’anàlisi, però alhora no obligar a recercar i incloure totes les candidatures que s’han inscrit al procés electoral si no són socialment representatives ni mostren activitat, ni programa amb uns mínims on poder comprovar el compliment de les mesures socials seleccionades.

Criteris de valoració del seu compliment dins els programes electorals

El criteri segurament més difícil d’establir és aquest: com interpretar quan una mesura està recollida en un programa, quan no ho està, i què vol dir que ho està a mitges. Tal criteri no existeix. No hi ha un criteri de comprovació de mesures als programes amb precisió suficient com per donar garanties d’objectivitat plena a la metodologia per emetre la valoració en forma de semàfor.

Si reduïm el camp d’anàlisi al programa electoral, correm diversos perills. D’entrada, ja ho hem dit anteriorment, el fet de triar només el programa electoral deixa fora de l’anàlisi les declaracions a premsa –molt nombroses, i normalment van més enllà dels temes escrits al programa electoral-, la feina institucional realitzada al govern o a l’oposició amb anterioritat, etc.

Però un cop establert el perímetre del programa electoral, hi ha d’altres qüestions que en fan més irregular encara l’anàlisi. Irregularitat que al seu torn fan molt complicat l’establiment de criteris mesurables.

  1. Diversitat de formes de programes. Sigui per estils de comunicació diferents, sigui per tàctica electoral, sigui perquè es compta amb divulgar més detalls o àmbits per xarxes o premsa durant la campana; sigui pel que sigui, els programes electorals de cada candidatura són molt diferents entre si i fan difícil la localització de les mesures i la comparació entre programes.
    En l’elaboració de la Taula de Semàfors de Barcelona, per exemple, el PP no té programa local propi, de fet no té ni web ni gaire res consultable, més enllà de vídeos, titulars de premsa i material de campanya pròpiament. En substitució hi penja el programa genèric “Elecciones Locales y Autonómicas 2019”. La CUP escriu 500 pàgines de programa (ERC també unes 300), -una feinada!- que donen espai i lloc per a parlar de tot, sense cap límit que forci a prioritzar: i tothom sap que política és prioritzar, en bona part. El PSC de Collboni presenta un programa escrit a mig camí del discurs polític, que dóna moltes coses per sabudes i més que enumerar propostes, les comenta.
    Com el programa de la candidatura liderada per Graupera, que té amplis preàmbuls d’anàlisi de què s’ha fet i què hi ha en cada àmbit, però quan arriba a les propostes no parla de molts dels temes analizats. Tot això comporta  absències, sobreentesos, giragonses que nosaltres no entrem a interpretar ni a combinar amb la resta de comunicacions del partit, que sense dubte podrien aclarir algun punt omès en el programa. La taula es limita a valorar en base als programes electorals escrits i prou. I això, en som conscients, no és del tot eficaç per saber realment quines propostes pensa defensar a l’hora de la veritat cada candidatura.

  2. ​​​​​Omissió o absència de la mesura al programa. La valoració mesura-programa és relativament senzilla si el programa en parla. Ho pot fer a favor, per estudiar i aplicar en part, o en contra –defensant una altra direcció o una proposta que l’elimina-. Més delicat és quan no se’n parla, del tema. Vol dir això automàticament que se n’és contrari? O només que no és prioritari? O que no s’ha considerat inscriure-ho al programa electoral en benefici d’un programa curt i entenedor?
    Les raons poden ser totes i més. El criteri emprat és que si el programa abordar la problemàtica, en parla amb prou extensió, i no esmenta ni l’àmbit de la mesura, és que rebutja la mesura: semàfor vermell. En l’extrem que ni tan sols parla de la problemàtica, i no hi ha manera de deduir la posició respecte la mesura malgrat no abordar ni tan sols la problemàtica, hem marcat excepcionalment “NS/NC”, una forma més elegant però poc diferent del semàfor vermell.

  3. Remissió a vot emès al Ple. El cas de la taula de Barcelona és particular. Algunes de les mesures que s’hi referencien ja han estat votades al Ple, i alguns programes per tant no en tornen a proposar l’aprovació. En aquest sentit, si no mostra cap plantejament de reconsideració i dóna per descomptada la posició d’un assumpte ja votat en el cas de Barcelona, excepcionalment hem recorregut a la votació al Ple com a element de valoració del semàfor. Per exemple, el famós 30%  de reserva en noves promocions d’habitatges. O en taules que s’apliquessin a d’altres municipis, per exemple, la mesura de “municipalització del servei d’aigua” si ja està en marxa o ja és de gestió pública. Si no en parlen en contra o plantejant dubtes, compta la posició mantinguda en el seu moment o l’statuts quo.

  4. Per acabar, una advertència: els programes sorprenen. Abans de prejutjar per impressions personals i subjectives que tenim de cada partit, val la pena fer l’esforç de llegir què en diu el programa electoral. No ho deu fer gaire gent; o principalment un perfil d’expert molt determinat. El cas és que s’hi diuen i raonen coses, en alguns casos, que són l’oposat a la percepció i les sensacions que ens arriben més o menys conscientment, d’aquell determinat partit.